BELISLE I TRADICIÓ(N) (1)

Belisle i les miniatures medievals... primera font de la literatura digital?

Les textualitats electròniques
Dra. Laura Borràs Castanyer
(...)

Les diferents naturaleses de l'escriptura poètica II: la relació text-imatge als manuscrits medievals.
El manuscrit miniat és, per la seva naturalesa, un objecte d'una gran complexitat tipològica,
física i perceptiva. Un particular tipus de llibre que viu d'un delicat equilibri: la seva naturalesa d'obra d'art i el seu ús com a llibre, és a dir, com a objecte quotidià. Es tracta, doncs, i això és una mica perceptible a simple vista, d'una entitat composta de temps i maneres diferenciades que es corresponen de la següent manera: a nivell de composició -escriptura i pintura-, a nivell de recepció -lectura i contemplació. Això implica una autoria o manufactura múltiple i un procés compositiu en diversos temps i gèneres: el temps de l'escriptor o copista, i el temps del minador o il·luminador; la literatura i l'art gràfic (perquè mai no coincideixen i acostumen a treballar en cadena, amb el qual les indicacions que el copista desitgi fer arribar al miniaturista, sovint apareixen també en el mateix text, encara que es cobreixin o rasquin: també deixen rastre).

En efecte, la decoració dels còdexs medievals pot presentar una doble modalitat de vinculació amb el text: o bé existeix un nexe físic de connexió entre ambdós, o bé es produeix una relació de sentit i de significat entre ells. En la primera opció la intervenció de l'il·lustrador té lloc directament en el missatge escrit, mentre que en el segon cas permet la seva visualització i l'acompanya, il·lustrant-lo. Ràpidament comprendrem ambdues opcions si les visualitzem. El primer cas és el de les inicials miniades, els incipit, aquelles lletres majúscules tot i que en ocasions també poden ser porcions textuals de major envergadura que
inauguren un text. Es tracta d'un cas en el qual, normalment, la preeminència sembla artística per la riquesa cromàtica i la bellesa artística, però la il·lustració forma part directa del text en tant que tros textual del mateix, part integrant del flux textual. El que passa és que, des del punt de vista del receptor, l'èmfasi perceptiu es posa en la lletra individualitzada com a digna de merèixer una atenció particular. Es tracta d'un efecte decoratiu, ja sigui des del punt de vista del material utilitzat, ja sigui utilitzada des de la morfologia (a poc a poc els inicials motius vegetals i animals van cedint lloc a tot tipus de creacions antropomòrfiques i fins i tot monstruoses). No deixa de ser un recurs estètic que, no obstant això, manté escindits escriptura i imatge. Tanmateix, progressivament anar-se donant entrada -ja sigui en l'àmbit destinat a la inicial, ja sigui en els marges dels manuscrits o de manera estretament relacionada amb el text-, a una traducció icònica del text escrit, el que permet al lector veure en figura allò que el text narra o descriu mitjançant paraules. Dit d'una altra manera: les imatges actuen aquí d'element de suport hermenèutic per al text escrit en la mesura que permeten la visualització d'allò que queda enunciat en el llenguatge escrit, tractant de mostrar-ho més clarament. Sigui com sigui, en qualsevol dels dos casos es produeix un element que no podem menysprear al còdex miniat que és llegit com a llibre. Es tracta d'un component perceptiu fonamental i bàsic: la seva naturalesa seqüencial. La relació entre text i imatge és de tal efectivitat compositiva que permet establir jerarquies de valors (a dalt, a baix, dins anés, centre, perifèria?), que anticipa o posterga unitats de sentit, que pot preparar millor el lector, crear-li expectatives, aclarir el sentit del que ha llegit, etc.; en definitiva, que ofereix diferents possibilitats de comunicació
estètica produint una escriptura visual de caràcter metapoètic en la mesura que existeix una interacció de dos tipus d'escriptura que no s'imposen l'una sobre l'altra, sinó que creguin una composició que ofereix al receptor un espai per a la consideració dels múltiples usos de l'escriptura.

La lectura de qualsevol pàgina d'un manuscrit il·lustrat permet una diferent aproximació a l'objecte. D'una banda la de l'ull que segueix -lletra després de lletra, paraula després de paraula, pàgina després de pàgina-, el fluir del text, en un recorregut obligat de dalt a baix i d'esquerra a dreta en la nostra cultura occidental. Però també l'accés de l'ull lliure que s'aproxima a la totalitat de la pàgina o de l'enquadrament de la doble pàgina com si d'un quadre es tractés o es deté a escollir qualsevol element per entrar, a poc a poc, i a partir d'una observació minuciosa els seus diferents nivells de significat. Aquesta mirada panoràmica, que acostuma a ser la nostra mirada cap a aquests texts del passat, es desvincula del traçat lineal i organitza noves formes d'accedir al significat, complementàries sens dubte de la derivada de l'acostament lineal. En aquest cas es produeix el que en molta poesia experimental, s'inverteix l'ordre de significació, privilegiant la percepció directa i l'emoció estètica abans que la conceptualització, el descobriment del significat.

.