De moment, hem trobat el llibre VEUS D'OCELLS de CELDONI FONOLL (Ed. Lynx):
Oroneta
L'oroneta matinera,
sigui estiu o primavera,
per llevar-se el sol no espera,
i refila, refilera,
al fil de la llum primera.
*
Passerell
"Txo-txo-txoc", el passerell
-si és marcenc té el pit vermell-
volant de pla o de gairell
llança al cel un cant molt bell.
I, tot i ser passerell,
mai no ha estat un passerell.
*
Lluer
"Tuit, tuit", al gener
es plany el lluer,
mansoi, cançoner,
tendre i tafaner.
*
Cucut
Gandul, el cucut,
paràsit barrut,
polsa amb lentitud
el seu vell llaüt
minut a minut
com esmaperdut,
sol, eixut, fotut.
*
Pardal
Saltironejant
de bon matí,
dalt de la teulada
xerra el teuladí.
Veu distorsionada
casolà tragí,
"Jau, ja! Jau i gira't!"
proclama sense fi.
No seràs pas tu,
noctàmbul fadrí,
qui la xerrameca
gosi contradir.
Alguns poemes del Bestiari de Pere Quart (Joan Oliver):
COLOMÍ
L'home voldria tenyir
les teves ales de sang.
No et paris, colomí blanc.
No paris blanc, colomí.
PAPAGAI
Com a l'ombra de seny
que mostren qualques dames,
gran mèrit atorguem
als tres mots que declames.
I del Bestiari de Josep Carner:
L'ALBATROS
Ocell amb dits que un guant de pell defensa,
cos vigorós, bec potent i bon cap,
navegant de l'espai a bella altura
damunt la gran estesa de la mar,
ocell d'incomparable senyoria,
car sota el cel no en passen de més grans,
ni hi ha qui voli tan amunt, enlaire
d'illes, de continents i de penyals!
De lluny, deia l'albatros
si no amb la veu, amb son esguard:
-A mi no em plauen sinó estels i escumes:
goig que dura, s'atura i es refà.
LA CADERNERA
Al primer pis hi ha un gos danès,
malhumorat de viure-hi pres.
Al segon, un lloro ensopit
repeteix el que sempre ha dit.
Al terç, planyívol, feia el gat:
-Pogués escapar-me al terrat!
Al quart, de temps ha llogador,
l'aranya fila en un racó.
En el quint pis, de sobte, un dia,
ofert a uns vells patriarcals,
la cadernera fa alegria,
gentil remei a tants de mals;
ja lloro i gat, aranya i gos,
troben el viure delitós.
EL COLOM
-Els coloms, de tan polits,
cridem menys que les cucales.
Tenim peuets molt petits
i el que fa goig són les ales.
Si em causa desassossec
la més gentil de la colla,
li faig una pessigolla
amb la punteta del bec.
Segons un plàcid costum,
gent d'entre mar i muntanya
van donant tombs a una canya
perquè volem en la llum.
Pobres homes vanitosos!
Jo sé que en els vostres tombs
és només veient coloms
que heu après d'ésser amorosos.
EL CUCUT
El cucut,
ben mirat, és un perdut;
vejam, per a quins set sous
en niu d'altri deixa els ous?
Un savi us explicarà
que si el cucut té la idea
d'ésser lloable qui crea,
el carrega de covar.
És sa cua de grandària
que ultrapassa l'ordinària;
i ell, dreçat en un relleix,
tot sentint el Fat que truca
diu: -Tingués ulls a la nuca
per a veure, commogut,
si la cua m'ha crescut!
EL FALCÓ
El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.
Estén tot el seu plomatge
com en un adéu al cim;
urpes i bec es convenen
en el deler de llur crim.
Bat les ales, mou les urpes
el tirà de cims llunyers;
presa que ell hagi topada,
no la topa ningú més.
LES GAVINES
-Vivim de tristes deixalles
i de pesca de peixets;
podem per la llum i en colles
enfilar-nos com coets.
Als que sirguen per la terra
des d'amunt els dem conhort;
viatgers en adonant-se'n
diuen: -Vaja, som a port-.
Gent de testes acotades,
presoneres del costum:
que l'ànima se us enlairi
per les vies de la llum.
EL LLORO
M'he avesat a aaquesta gàbia,
no mai tímid, no mai cot
parlo sense cantarella
i com si sabés de tot.
He après d'un veí xerraire
i un tartamut, son amic;
converso de tota cosa
com si entengúes el que dic,
I parlo tan bé, que un dia,
un miop (un jovencell),
em féu de sobte: -Dispensi
em creia que era un ocell-.
I ja prou de rialleta,
babaus que rodeu pel món;
ben cert que aprengué d'un lloro
l'inventor del gramofon.
CONVERSA DE MERLES
Prop de casa, a l'alba,
o ja en fosquejant,
les merles conversen,
conversen cantant.
No n'entenc la parla,
que és tota dolçor;
però sé que és tendra
i que té raó.
Per al cant més íntim,
vaga llum calgué,
quan comença el dia,
quan la nit ja ve.
I el secret perdura,
tendre i delicat,
de les amoretes
i de l'amistat.
LANY DE L'ORENETA
-En veient caure les fulles,
a la llum parlo corrents:
Cel que les tardors ataquen,
no t'hi tornaries gens?
Vull el sol un que ens retorni
les cantades i les flors,
amb un riure en cada eixida
i un amor en cada enclòs.
Em farien massa angúnia
el boiram, la neu, el glaç,
la gent sota el fred, gelada
i amagada fins al nas.
Vull coets de part de vespre,
joia nova, cants ardents
on ressoni, llesta i franca
la gatzara dels vivents.
Vull delers i serenates
i cançons d'enamorats
i, a la fi d'un raig de lluna,
els poetes inspirats.
I tot d'una, a l'aire lliure,
joia nova i molt de sol,
o si no, d'una vegada,
vaig a l'Àfrica d'un vol!
EL PARDAL
Ocell alegre i gosat
de plomatge bru, clapat,
més xerraire cada dia,
jamai poruc ni mesell,
ets dels infants alegria
i lleu recança del vell.
Pel passeig, pels carrerons,
oh tafaner de naixença,
sempre ton goig recomença
i no oblides ni els racons.
Veus la que el teu cor adora?
En aquell moment, és clar!,
seduït ens vol deixar.
I, a penes et veu volar,
la branca d'arbre t'enyora.
EL TORD
-Só l'ocell gentil i franc
de llom gris i ventre blanc
amb clapetes
ben deixades i fosquetes.
En el cant no sóc primer;
dir la veritat no em dol.
Però diu el rossinyol
que sóc el segon potser.
I es plau tant a ma cantera
l'olivera,
que em sol dir:
-Vols olives? De primera:
canta, noi, i resta ací;
i en els dies que se'n van,
fes panxeta i dóna'm cant.
A SEGUIR BUSCANT...
